La Mina
LA MINA
Passejar per la Mina és una forma senzilla de reviure l'ambient que es vivia en els barris populars barcelonins fa una porrada d'anys. La Mina està plena de vida, ho està de dia i ho està de nit: dones que fan mitja i xerren al portal assegudes en unes cadires, nens que juguen a pilota enmig del carrer, homes que discuteixen d'algun negoci més o menys legal, més o menys fosc, algú que intenta d'amagatotis d'obrir un cotxe aparcat... La Mina és un festival pels ulls però també per l'oïda i per l'esperit. Cada nit, des que va morir sa mare, Rafael, un venedor de cupons de l'ONCE que va en cadira de rodes, surt al carrer buit per lamentar-se de la seva orfendat, del sol que es troba sense la seva mare. De dia podem sentir el repicar dels cascots d'una mula, la que porta el carro del Frasco, un penques que es dedica a vendre ferralla per revendre-la. EL Frasco és un home savi, i com a savi és gandul i procura tenir algú que li faci la feina mentres ell fa una cigarreta o la fa petar amb un veí, per exemple amb el Tio Emilio, que espero que encara sigui viu. El Tio Emilio va ser actor, fent d'especialista en spaguethi westerns i ara és el patriarca, la persona a qui els gitanos recorren per solucionar les seves disputes, com si fos un jutge de pau. El Tio Emilio parla amb els més joves com el Manu per explicar-los-els històries. El Manu duu una cabellera llarga i vol ser actor, com el tio Emilio però ara el que més li agrada és col·lecionar ocells cantaires. A la Mina hi ha molta afició als concursos de cants d'ocells i resulta un espectacle passar per la vora del local que tenen els aficionats, que és ple de gàbies de fustes de colors vius, grocs, vermells, taronges, verds, i on sempre se sent el xivarri que monten els ocellons. La Mina és, o era, un barri tallat per carreteres, autovies, rondes, ferrocarrils...Si un s'acosta a sota del pont d'alguna d'aquestes grans infraestructures pot ser testimoni d'un espectacle insòlit, el que constitueix desenes, de vegades centenars de cavalls pasturen com si res a tocar mateix de BArcelona, mentre el sol es pon lluny, darrera Montjuïc.
Abocador del Garraf
Heus aquí la Vall de sant Joan al Garraf, un espai estigmatitzat per contenir una abocador i que a mi em produeix una estranya fascinació. Més de trenta milions de tones dels nostres residus que creen un entorn nou, deliciosament endreçat i polit, i que, de ben segur, constituirà una font de coneixement de la nostra societat per als arqueòlegs del futur. I és un espai notablement viu, perquè en el subsòl de les terrasses que configuren l'abocador s'hi couen moltes coses. Per començar, la putrefacció dels residus produeix un gas que és captat mitjançant un sistema estanc de pous connectats a una estació d’aspiració on estan instal·lats els bufants. A través d’una xarxa de conduccions i col·lectors, el gas aspirat és conduït fins a la una planta on estan instal·lats els aerogenerados que s’utilitzen en la generació d’energia elèctrica. No és realment genial? L'enginy de l'obra humana no té límits.
Una capa de verd, cobreix les diferents terrasses, i una mena d'estanyol recull l'aigua del drenatge dels residus, milers de litres diaris. M'admira que a partir de deixalles de patates, pots de fairy, burilles de cigarreta i desfetes de tota mena poguem crear un entorn nou que desafia l'obra de la naturalesa.
És cert que l'abocador té els seus detractor i que certament crea problemes dins d'una àrea catalogada com a Parc Natural, però davant d'uns ulls innocents, aquest immens amfiteatre fet de porqueria adquireix per mi un valor molt apreciable: la de la dimensió de la nostra pròpia condició humana.
Petroquímica de Tarragona
Un dels paisatges més colpidors del país és sens dubte el que ofereix la petroquímica de Tarragona al capvespre, quan el sol es pon i els llums de les instal·lacions comencen a encendre's revelant un paratge d'una bellesa insòlita, tenyit de blau d'acer refulgent pels darrers raigs de llum. Un cop s'ha fet de negra nit, les xemeneies comencen a escopir foc a intervals regulars donant al conjunt un aspecte de fantasia, com si es tractés d'un immnes drac de ferralla que amenaça el seu entorn amb violentes fumarades. Tubs, canonades, dipòsits, xemeneies configuren un entramat que té un punt de gòtic, un lloc ideal perquè s'hi desenvolupi una tragèdia romàntica. Si la nit és clara el cel adquireix llavors un to de blau de Prússia preciós que és esquinçat pels vermells, taronges i sienes del foc de les xemeneies.
Us recomano anar preparats per gaudir plenament d'aquest racó oblidat pels artistes i les agències de turismes. Heu de situar-vos de tal forma que la petroquímica us quedi al migdia, per tal que el sol quedi retallat per l'acer de les instal·lacions. I no us oblideu de portar un sac, per passar-hi la nit si cal. De matinada, una sorpresa us espera: quan encara el cel és fosc al darrera del complexe i els raigs del primer sol creen un efecte d'aurora futurista per sobre les instal·lacions.
