Els meus paisatges favorits

La Mina

LA MINA

Passejar per la Mina és una forma senzilla de reviure l'ambient que es vivia en els barris populars barcelonins fa una porrada d'anys. La Mina està plena de vida, ho està de dia i ho està de nit: dones que fan mitja i xerren al portal assegudes en unes cadires, nens que juguen a pilota enmig del carrer, homes que discuteixen d'algun negoci més o menys legal, més o menys fosc, algú que intenta d'amagatotis d'obrir un cotxe aparcat... La Mina és un festival pels ulls però també per l'oïda i per l'esperit. Cada nit, des que va morir sa mare, Rafael, un venedor de cupons de l'ONCE que va en cadira de rodes, surt al carrer buit per lamentar-se de la seva orfendat, del sol que es troba sense la seva mare. De dia podem sentir el repicar dels cascots d'una mula, la que porta el carro del Frasco, un penques que es dedica a vendre ferralla per revendre-la. EL Frasco és un home savi, i com a savi és gandul i procura tenir algú que li faci la feina mentres ell fa una cigarreta o la fa petar amb un veí, per exemple amb el Tio Emilio, que espero que encara sigui viu. El Tio Emilio va ser actor, fent d'especialista en spaguethi westerns i ara és el patriarca, la persona a qui els gitanos recorren per solucionar les seves disputes, com si fos un jutge de pau. El Tio Emilio parla amb els més joves com el Manu per explicar-los-els històries. El Manu duu una cabellera llarga i vol ser actor, com el tio Emilio però ara el que més li agrada és col·lecionar ocells cantaires. A la Mina hi ha molta afició als concursos de cants d'ocells i resulta un espectacle passar per la vora del local que tenen els aficionats, que és ple de gàbies de fustes de colors vius, grocs, vermells, taronges, verds, i on sempre se sent el xivarri que monten els ocellons. La Mina és, o era, un barri tallat per carreteres, autovies, rondes, ferrocarrils...Si un s'acosta a sota del pont d'alguna d'aquestes grans infraestructures pot ser testimoni d'un espectacle insòlit, el que constitueix desenes, de vegades centenars de cavalls pasturen com si res a tocar mateix de BArcelona, mentre el sol es pon lluny, darrera Montjuïc.

posted by jaume @ 5:08 AM